El futbol és així

Aquest és el títol d'un llibre-assaig molt divertit que ha escrit el periodista Jordi Portals i que compta amb dibuixos de FER, tot un crack que podem disfrutar a El Jueves. Quanta conya es pot fer de l''esport rei'! I és que Portals analitza totes les facetes del món del futbol, des dels jugadors, presidents, entrenadors, aficionats.
Tal com diu l'autor, un gol pot embogir al públic i inclús produir infarts. Els jugadors també salten i criden quan marquen un gol "però no acostumen a tenir cap infart. Perquè un jugador de futbol tingui un infart li ha de passar alguna cosa més grossa que un gol: que li redueixin el sou, per exemple".
Analitza altres aspectes, per exemple quan es llancen damunt del terreny de joc conills, gallines i altres petits animals de granja. Ja de per si és un espectacle veure als jugadors perseguint-los. "Però la pregunta és: ¿a quina cassola hi deuen anar a parar aquests animalons? Se'ls disseca i se'ls exhibeix al museu del club? O se'ls ven per aconseguir ingressos atípics?. I què dir quan salten homes o dones al camp. Alguns d'ells són exhibicionistes (pràctica habitual en països anglosaxons). En canvi, si qui salta al camp és un senyor vestit de cap a peus i amb un paraigua a la mà, que ningú esperi que corri fins al cercle central i comenci un suggeridor striptease. No. Més aviat qui farà bé de córrer, però en direcció contrària, és l'àrbitre si no vol rebre alguna garrotada".
També un partit es pot veure a casa. És clar que veure'l sol a casa és bastant avorrit i normalment proposes als amics que vinguin... (això em sona quan anem a casa d'un amic, en Marc). "A banda de deixar-te el pis com si Atila hi hagués aixecat el campament, els teus amics fan una cosa molt pitjor: et buiden la nevera i el moble bar. I això que, previsor com ets, ja t'has deixat una fortuna en menjar i begudes al súper per fer una mica de piscolabis. Però venen amb tanta gana que de seguida cal improvisar noves solucions!".
I el futbolista? Si parlem dels professionals, ens estem refereint a "aquells que han assolit el segon somni de tanta gent: cobrar per jugar a futbol (el primer somni és cobrar per no fer res). A banda de jugar a un nivell acceptable a futbol, en els futbolistes professionals hi destaquen dues altres característiques. Una: la capacitat innata que de cada tres frases pronunciades dues siguin tòpics. I dos: en la frase que no és tòpica, s'evidencia per norma general que l'oratòria no és el seu fort". És clar que davant les crítiques injustes pels seus elevats sous, cal tenir present "que la vida d'un futbolista d'elit és esgotadora. Es lleva cap a quarts de nou, agafa el descapotable, arriba a les instal.lacions del club, s'entrena una hora i mitja, rep un massatge i se'n va a dinar. A la tarda es recupera estirat al sofà mirant la tele. Ep!!!!, això un dia de cada dia. Si hi ha partit és molt pitjor perquè al ritme frenètic quotidià s'hi afegeix la tensió que pot provocar l'estrès del partit". Quin horror ser futbolista!!!!
També parla dels entrenadors tot i que comença deixant les coses clares: "ser entrenador de futbol és una de les professions més absurdes que hi ha. Quan jugàvem a l'escola a l'hora del pati, ¿calia que hi hagués un entrenador? Resposta: no. ¿Algun equip preferia les grans tàctiques a la inspiració i improvisació? Resposta: no ¿I els partits eren intensos i plens de magnífiques jugades i gols espectaculars? Resposta: sí. ¿I els millors sempre jugaven bé i no fallaven quasi mai sense necessitat que ningú els digués que havien de fer? Resposta: sí. No hi ha més preguntes, senyoria. Però bé, per satisfer els qui encara creuen que l'entrenador ha de ser una figura respectada (tot i que tingui més de 50 anys i sempre vesteixi amb xandall, fins i tot en els desplaçaments i durant els partits) parlarem del tècnic com aquell que quan es jubila ha passat per tots o gairebé tots els clubs de futbol de Primera o Segona divisió. La qüestió és que, quan un aconsegueix ser considerat entrenador, es pot dir que li ha tocat la rifa: sempre trobarà un equip que l'aculli".
I què dir dels àrbitres, la professió més incompresa del món. "Abans els àrbitres eren entrenyables: tot ho decidien per collons. Abans els àrbitres no eren persones, eren àrbitres i prou! Com podia tenir sentiments un individu que vestia de negre i tocava un xiulet amb nul esperit musical i infinita maldat? No, els àrbitres no eren humans: eren màquines de putejar! Ara vesteixen de disseny, somriuen, dialoguen, demostren una bona forma física i alguns fins i tot fan anuncis. Malgrat aquest canvis, els àrbitres continuen sent tan dolents com el primer dia. Si ja costa entendre que algú vulgui ser àrbitre, que hi hagi líniers ja voreja el surrealisme. Voler passar el diumenge a la tarda corrent amunt i avall en línia recta amb una bandereta requereix, no ja un estudi biològic, sinó potser un de psiquiàtric. L'altre personatge és el quart àrbitre. Aquest és una mica més llest perquè cobra i no fot res".
Després hi ha els presidents. "Hi ha un tret que defineix a la perfecció un president impresentable i incompetent: indefectiblement, cada vegada que hi hagi eleccions guanyarà per majoria aclaparadora". I com no, dels periodistes de futbol que "són molt semblants als astrofísics que estudien els forats negres: tots parlen del no res. És clar que la majoria de gent comença a llegir els diaris per les pàgines del futbol, i els programes de ràdio i tele dedicats a aquest esport tenen audiències brutals. Després diuen que la gent no llegeix. Mentida! Això ho deuen escampar escriptors envejosos i mediocres que no venen un llibre encara que regalin una botifarra de Vic amb cada exemplar".
Jordi Portals també parla del futbol de categoria regional. L'autèntic futbol. Per ell "l'element que distingeix aquests partits als que juguen les figures multimilionàries és la rifa de la mitja part per ajudar la precària economia del club. El sorteig, a ple pulmó o a través d'un sistema de megafonia tan tronat com l'home de la mà innocent és entranyable. Indiscutiblement, anar al futbol i poder tornar a casa amb un pernil i una ampolla de cava sota el braç, canvia la perspectiva de les coses. Sobretot per relativitzar les derrotes". Brutal! Us el recomano. Em toca entrevistar-lo el dilluns i promet.