Sin novedad en el frente

Ahir al vespre vaig tornar a veure una de les meves pel.lícules preferides, 'Sin novedad en el frente' de l'any 1930. Un film que no ha envellit gens i que és el més antibelicista que he vist mai. Passa a la 1ª Guerra Mundial des del punt de vista d'uns joves alemanys que per patriotisme s'allisten a l'exèrcit. Però no es podien imaginar mai el que trobarien al camp de batalla: mort, destrucció, pèrdua dels amics, crueltat,...
Està basada en una novel.la també genial del mateix títol d'Erich Maria Remarque i comença precisament en una escola on us joves estudiants són alliçonats pel seu professor sobre el gran honor que suposa lluitar per la mare pàtria. I de fet la devoció que senten pel seu país els fa oblidar el patiment que deixen als seus familiars. Però una vegada arriben al camp de batalla s'adonen que allò no és un joc de nens.
Hi ha escenes mítiques com la del protagonista que queda atrapat en un cràter produït per una bomba i que es queda tota la nit allà amb el francès que ha assassinat i el seu penediment quan s'adona que aquell 'enemic' és una persona com ell a qui la guerra li ha robat la joventut. O què dir del pla final de la mà del soldat agafant una papallona. A més reflexa el que va suposar la guerra de trinxeres de la 1ª Guerra Mundial: una carnisseria sense sentit per avançar 50 metres i tornar al lloc on s'estava.
La millor pel.lícula antibelicista de la història, juntament amb Senderos de Gloria de Kubrick i Johnny cogió su fusil de Dalton Trumbo, curiosament les dues sobre la la 1ª Guerra Mundial, que havia de ser 'la mare de totes les guerres'. Malauradament després en van venir encara de pitjors.

Obiang

Fa un parell d'anys vaig llegir un llibre d'Albert Sánchez Piñol (l'autor de la novel.la 'La pell freda'). Aquesta obra es titulava 'Pallassos i monstres' i explicava la història de vuit dictadors de l'Àfrica negra durant el segle XX. A pesar de les animalades que van cometre molts d'aquests dictadors, ell ho explica amb un to de tragicomèdia que la veritat es fa molt amè. Aquí no podien faltar Idi Amín, Bokassa, Mobutu Sese Seko, Selassie o Obiang, el de l'antiga colònia espanyola de Guinea Ecuatorial.
De fet avui estava convidat a venir al Congrés de Diputats espanyol, però sembla que les protestes d'alguns grups parlamentaris han provocat que finalment no hi vagi tot i que sí que s'entrevistava amb Rajoy (faltaria més). Al llibre parla d'aquest personatge que va fer un cop d'estat el 1979 derrocant el seu tiet Macías perquè Obiang estava fart de veure's obligat a netejar el cotxe del seu oncle en uniforme de tinent coronel. Es van crear expectatives però que es van desfer ràpidament (de fet ell ja havia estat un repressor durant el govern del seu oncle). De seguida va formar un partit únic i es van convocar unes eleccions 'obligatorias' i en el qual havien de votar a un candidat -a ell- i estava prohibit votar en nul o en blanc. Ja em diràs.
La principal habilitat d'Obiang ha consistit a multiplicar els gestos democratitzadors sense democratitzar res de res. Ell defensa la llibertat d'expressió sempre i quan no es parli malament del seu règim. Quan el van criticar va concedir que es creessin dos teles privades... El problema és que eren dirigides per Teodoro Nguema Obiang, Teodorín, fill del dictador i candidat a la successió. Per altra banda, la premsa estrangera tampoc molesta massa a Obiang.
I què dir de Ricardo Mangue, més conegut com 'Ricky el pistoler', que és ministre d'afers socials i drets humans, que havia participat en matances a estudiants. Obiang diu que es preocupa molt per la justícia. Es preocupa tant que els jutges són nomenats a dit i destituïts de forma arbitrària. Ni què dir que la major part dels jutges no són advocats ni tenen coneixements jurídics.
L'altra obsessió d'Obiang és la corrupció. Obsessió doble: per practicar-la ell mateix i per denunciar-la en el seu entorn. Es veu que signa totes les factures de l'administració del país perquè desconfia del seu ministre d'Economia. Un pájaro que s'ha enriquit amb la venda de petroli guineà i té collons de celebrar cada any la 'Festa de la Democràcia'. Quin sarcasme.

El mal menor

Si hi havia un govern -que per cert no hi confiava massa que es tornés a fer- que era l'únic que em semblava un mal menor era el Tripartit. I ja el tornem a tenir aquí. Espero que en Carod-Rovira no perdi l'oremus una altra vegada i vagi per lliure, espero que el PSOE no es fiqui en la política catalana, que deixin fer a aquest govern d'en Montilla. Sí, segurament en Montilla té un carisma horrorós, sota mínims, però confio que tingui altres virtuts -que suposo que les deu tenir- com la gestió i la feina fosca. I als de CIU... doncs quatre anys més a picar pedra. I el PP i els seus mitjans de comunicació, que diguin el que vulguin. El que no ha de fer el govern català és donar joc a tota aquesta colla de ultraconservadors i tradicionalistes. I pel que fa als Ciutadans... s'ofegaran en el seu propi èxit quan de veritat la gent vegi què són de veritat aquests populistes. Em fa gràcia les crítiques que es feia a ERC fa anys de què només parlaven de nacionalisme i independentisme. Ara apareix un partit que només parla que són antinacionalistes y que se hable castellano en las escuelas y en TV3. Quina forma més fastigosa de treure vots!